Les diferents formes de mirar un conflicte.

El passat dia 9 de juliol va sortir publicat un article sota el nom de “Qui reconstruirà Síria?” per part d’Ítaca, organització que s’autodefineix com “Internacionalista dels Països Catalans, que forma part del moviment polític de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans, i té com a tasca analitzar i promoure la lluita internacionalista.” També declaren que un dels seus objectius és “Donar a conèixer què passa al món i donar a conèixer al món la realitat dels Països Catalans des d’una visió de classe, crítica i no dogmàtica, que intenti defugir de l’eurocentrisme”.

El primer paràgraf del citat article diu així: “És probable que s’estigui acabant la gran ofensiva mercenària invasora que des de 2012 ha intentat destruir Síria per complet. Ha estat a costa d’una destrucció sense precedents, equiparable a la d’Iraq i Líbia, i amb una part del seu territori encara ocupat per bases militars d’Estats Units i França, al voltant de les quals s’hi congreguen forces mercenàries del Daesh, YPG i ELS, les quals reben armament, entrenament i finançament.”

El fet d’equiparar les forces feixistes salafistes de DAESH amb les de les revolucionàries de les YPG/YPJ denota una concepció de la realitat siriana que sota el nostre parer no té res d’internacionalista ni socialista, sino que parteix d’una visió esbiaixada, parcial i fins i tot manipuladora, negant la vesant revolucionària de la lluita kurda a Rojava, tant des de l’òptica de l’alliberament nacional que tant defensen els postulats d’Ítaca com des de la revolució social que s’hi està duent a terme. Les milícies kurdes de les YPG (Unitats de Protecció Populars) i de les YPJ (Unitats de Protecció de la Dona) han estat combatent per alliberar el seu territori contra totes les amenaces i per defensar un projecte revolucionari basat en l’alliberament de la dona, la democràcia participativa i una economia al servei de la societat. En primer lloc van combatre contra el règim dictatorial de Bashar Al-Assad, que l’autor anomena “socialista”, oblidant oportunament que abans de la guerra portava més de 10 anys aplicant les polítiques neoliberals del FMI i del BM, que van comportar un empobriment generalitzat de la població. L’autor diu que “és de preveure una privatització de l’estructura industrial de Síria”, però aquesta ja s’havia dut a terme abans de la guerra en una estructura clientelista i corrupte (es calcula que el 60% de l’economia siriana està en control privat de la família Assad). Tampoc es pot oblidar que des de la seva creació l’estat sirià ha oprimit als kurds, prohibint la seva llengua, les seves organitzacions i qualsevol forma d’expressió nacional. Les YPG-YPJ en moltes ocasions han combatut també contra les forces de l’ELS quan aquestes han intentat envair el seu territori. Però principalment han combatut contra els atacs del Daesh sobre la seva regió, com per exemple el setge de Kobane i l’alliberament de Raqqa (antiga capital dels salafistes). L’autor també sembla oblidar que les ofensives del Daesh han estat dirigides en més del 80% dels casos contra les YPG-YPJ o contra l’ELS; per tant el Daesh ha estat especialment útil per al règim sirià a l’hora de debilitar a qui se li oposava.

Hi ha col·laboració entre les forces de les YPG-YPJ amb EEUU? Sí. Això vol dir que són una força mercenària al servei d’EEUU? No. El moviment d’alliberament kurd ha aprofitat les contradiccions existents entre les diferents potències imperialistes (si, Rússia també actua com una potència imperialista) per mantenir i fer créixer el seu projecte. Tenen plena consciència que no es pot confiar en els americans (diu una dita kurda que “els únics amics dels kurds són les muntanyes”) i que la relació que mantenen és únicament tàctica. L’ofensiva turca sobre Afrin d’aquest any ha estat un exemple d’això. Sempre han intentat oferir una solució política i democràtica al conflicte per al conjunt de Síria i han mantingut negociacions i relacions tant amb Rússia com amb el règim. El projecte revolucionari de Rojava s’ha aconseguit mantenir fins a dia d’avui pel sacrifici i lluita dutes a terme per la seva gent, però també (i potser principalment) per l’habilitat diplomàtica i el pragmatisme a l’hora d’aprofitar el context. Rebre l’ajuda militar d’EEUU ha estat un mal necessari que s’ha hagut d’assumir per garantir la supervivència del projecte i per derrotar a Daesh. També cal no oblidar que el projecte de Rojava mai s’ha plantejat com separat de la resta de Síria, al Contracte Social firmat al 2014 ja es reconeixia Rojava com a part integrant d’una República Siriana democràtica.

Un altre punt molt criticable de l’article és quan qüestiona a la gent que fuig de la guerra i es dóna com a raó la campanya mediàtica de la UE, comparant-la amb la duta a terme per EEUU contra Cuba. A diferència de Cuba, el govern sirià porta anys bombardejant massivament a la població. Potser alguna cosa té a veure amb el fet que milions de persones marxin del país. Ítaca hauria de revisar els textos que publica i fer una revisió profunda del privilegi blanc occidental del qual gaudim les activistes europees. Molt especialment, des de la responsabilitat que suposa fer d’altaveu mediàtic de les diverses lluites de pobles històricament oprimits. És molt desencertat donar consells des de la distància i el desconeixement del territori i les diverses realitats de les persones que l’habiten i molt menys dir-los què haurien o no haurien de fer. L’internacionalisme es basa en l’empatia i la solidaritat basada en el respecte i en el companyerisme, sense mitificacions ni paternalismes.

Un dels exemples que l’autor no menciona és la campanya “Ez naçim” (en kurd: Jo no marxo), que porten fent a Rojava més de 4 anys, per intentar que la població no marxi del país i que ha tingut gran èxit. Tampoc menciona que a Rojava hi ha desenes de camps de refugiades que han estat acollides i a les que s’està intentant organitzar en comunes autoorganitzades, incloent-les en el projecte de Rojava.

En tot cas és molt paradoxal que des d’organitzacions socialistes i que aposten per l’alliberament nacional es publiquin articles on es qüestiona el dret d’autodeterminació dels kurds i es dóna una visió del món simplista, maniqueista i eurocèntrica on EEUU és l’únic país imperialista, i per tant qualsevol enemic d’EEUU per força ha de ser bo. Si, com diu Ítaca, es vol “Donar a conèixer què passa al món […] des d’una visió de classe, crítica i no dogmàtica, que intenti defugir de l’eurocentrisme” cal esforçar-se una mica més en les anàlisis.

Hèctor Martínez, membre d’Azadí (Plataforma en Solidaritat amb el poble kurd).

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s